Un feix de cartes
Apareix una dona d’origen africà. Porta un petit feix de cartes a la mà. S’adreça al públic.
DONA: Bon dia... Fa poc, al fons d’una vella maleta, vaig trobar aquest feix de cartes, lligades amb una cinta blava. Vaig començar a llegir-les a poc a poc. De tant en tant tancava els ulls, i nedava una estona dintre de les imatges que m’havien transmès les paraules... Són cartes que un noi que es deia Khalil va escriure fa uns quants anys a la seva germana Ebele, que llavors tenia nou anys i vivia en un petit poblet de l’Àfrica, amb la seva mare.
La Dona comença a desplegar la primera carta.
Quan escrivia aquestes cartes, en Khalil feia poc temps que vivia amb el seu pare en una ciutat a prop de la mar Mediterrània. I estava fascinat. Volia explicar-li a la seva germana totes les coses noves que descobria cada dia. Però sobretot, volia parlar-li de la descoberta més gran de totes... Era una cosa que ell mai no havia vist abans, i que l’impressionava més que cap altra. Volia parlar-li del mar.
A partir d’aquest moment, la Dona anirà llegint fragments de les cartes. Per la seva manera de passar els fulls, entre carta i carta, és evident que no les llegeix totes, sinó que en tria algunes i en descarta d’altres. Tampoc llegeix les cartes senceres; en va escollint fragments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada