Una bèstia enorme, de llom brillant
DONA:
Ebele, el primer que et vull explicar és tan gran, que no hi cap en una carta! De veritat, és una cosa tan increïble, que no sé ni si te la podràs imaginar...
Jo la vaig descobrir quan feia tres dies que havíem arribat. El pare i jo ens havíem passat el dia caminant, resseguint totes les adreces que teníem apuntades a l’agenda. Semblàvem dues formigues perdudes enmig de la ciutat!
Al vespre, quan el cel ja començava a tenyir-se de colors, vam enfilar uns carrers on hi havia una llum especial. Semblava que hi corria un aire més fresc...
I de sobte, en tombar una cantonada, el vam veure.
Una bèstia enorme, de llom brillant.
Jo n’havia sentit a parlar des que era petit, però no l’havia vist mai.
Tota aquella immensitat d’escates que s’inflaven i es desinflaven, atrapant la llum...
Tota aquella extensió d’aigua... Tots aquells colors que es transformaven fins a l’infinit...
Jo em vaig quedar mirant la ratlla de l’horitzó, que tallava el cel com un ganivet.
No podia dir res. Mai no oblidaré aquell moment.
La primera vegada que vaig veure el mar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada