Una petxina clavada a la muntanya
Ebele, hipopòtam, rinoceront, saps què?
Ahir per fi vaig sortir de la ciutat!
No saps les ganes que en tenia... Després de voltar tant, sense mai veure’n al final, havia arribat a pensar que la ciutat no s’acabava mai!
Vam anar a la muntanya amb uns quants companys d’escola. Vam caminar una bona estona, sempre pujant; feia molta calor. Finalment vam arribar a unes roques i ens hi vam asseure. Tot era ple d’aquestes herbes que creixen per aquí i que fan unes olors tan bones. Mira, te’n posaré uns quants branquillons a dins del sobre... Així la carta t’arribarà ben perfumada! La que té les fulles més menudes es diu farigola; la de les flors grogues és la ginesta; i d’aquesta altra, que és tota verda i punxeguda, en diuen romaní...
No trobes que fins i tot els noms fan bona olor?
Jo em vaig estirar a terra, amb els ulls plens de cel. I de sobte vaig notar amb els dits un relleu dur, una petita cresta clavada a la muntanya.
M’incorporo i me la miro amb atenció: és una cresteta blanquinosa, com les dents d’un animal que estigués enterrat de fa molt temps. Començo a rascar-la amb una pedra i a poc a poc es va desfent tot el grumoll de terra resseca que l’envolta. Quan ja la tinc a la mà, la rento amb saliva i veig aparèixer una forma blanca i preciosa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada